Una vida dedicada als interessos del seu país

Universitat, atletisme i primers passos polítics

Ben aviat, compagina tres activitats que seran les seves grans passions: la docència de la Química, la política i la pràctica de l’atletisme. El 1974 inicia la carrera docent com a professor de Química orgànica i activitat investigadora que completa a les universitats de Constança (Alemanya) i Montpeller (França). Amb la mateixa dedicació meticulosa amb què desenvolupa la seva tasca a la universitat, practica l’atletisme en la modalitat de velocitat. Tot i que una lesió precoç li impedís seguir endavant, el 1971 aconsegueix córrer els 100 metres en 10,9 segons i, un any més tard, els 200 metres en 22,4 segons, unes marques més que notables per a un esportista universitari i de les quals sempre se’n va declarar molt orgullós. Al llarg de tota la seva vida va mantenir l’afició per l’esport, en especial per l’atletisme i el futbol. El seu esperit analític i racional convivia amb una passió pel Reial Madrid que mai no va ocultar.

Aconsegueix córrer els 100 metres en 10,9 segons, una marca més que notable per a un esportista universitari

També el 1974 inicia la seva activitat política, dins i fora de la Universitat. En l’àmbit acadèmic, ben aviat esdevé un referent del moviment del Professorat No Numerari (PNN), el qual lluitava pels drets laborals d’aquest col·lectiu, advocava per l’autonomia universitària i participava en les demandes de democràcia i llibertat de tota la societat. Aquell mateix any s’afilia al PSOE, on participa en les comissions sectorials d’Ensenyament i Recerca.

Una figura decisiva per a l'educació

La Transició és un període d’intensa activitat per a l’Alfredo Pérez Rubalcaba, que li atorga una gran rellevància en els sectors més mobilitzats de la universitat. Com a conseqüència d’això, després de les eleccions de l’octubre de 1982, la seva vida fa un gir decisiu en acceptar la invitació del ministre d’Educació i Ciència del nou govern socialista, José María Maravall, quan deixa la docència i s’integra a l’Administració. Així comença una trajectòria ininterrompuda de més de deu anys en aquest Departament, la qual li va proporcionar un coneixement profund del món educatiu.

El seu primer destí al Ministeri d’Educació i Ciència és el de director de gabinet de la secretària d’Estat d’Universitats i Investigació, Carmina Virgili. Roman en aquest lloc del 1982 al 1985, any en què és nomenat director general d’Ensenyament Universitari. L’any següent, passa a ser secretari general d’Educació, càrrec que el 1988 és elevat a la categoria de Secretaria d’Estat. S’hi manté durant els quatre anys següents, ja amb Javier Solana com a ministre, fins que el substitueix l’any 1992 quan aquest passa a dirigir la cartera d’Exteriors.

Els anys intensos al Ministeri d’Educació van ser essencials en la trajectòria política d’Alfredo Pérez Rubalcaba. D’una banda, va exercir un paper molt important en el desenvolupament de les reformes educatives empreses pel govern socialista i en la gestació de normes de gran transcendència, com ara la Llei de Reforma Universitària (LRU) el 1983, la Llei de Foment i Coordinació General de la Recerca Científica i Tècnica (Llei de la Ciència) el 1986 i, especialment, la Llei orgànica d’Ordenació General del Sistema Educatiu (LOGSE) el 1990. De l’altra, la necessitat de gestionar nombrosos conflictes en el sector el van portar a desenvolupar unes habilitats per a la negociació i el diàleg que serien clau en moments posteriors.

Va tenir un paper molt important en el desenvolupament de la Llei de reforma universitària, la Llei de la ciència i la LOGSE

La LOGSE va ser la primera llei educativa de la història de la democràcia espanyola i la més important. Va adaptar el model d’ensenyament als principis de la Constitució, tot assumint la realitat de l’Estat autonòmic. Així mateix, va crear una nova etapa d’Educació Secundària Obligatòria, dels 12 als 16 anys. La LOGSE va introduir el concepte d’atenció a la diversitat i va regular l’educació especial per a l’alumnat amb necessitats especials, tot obrint els centres educatius a la participació de mares i pares.

La part principal de les negociacions amb la comunitat educativa, primer, i després al Parlament, va anar a càrrec de Rubalcaba, qui ja havia tingut ocasió de desplegar les seves capacitats negociadores arran de la vaga de professors de l’ensenyament públic de 1988, quan ocupava el càrrec de secretari general d’Educació.

Portaveu de Govern en temps complexos

La seva trajectòria en el Ministeri d’Educació i Ciència va culminar el juny de 1992 quan va ser nomenat ministre per Felipe González, lloc en el qual hi va romandre dotze mesos, ja que el juliol de l’any següent, amb la remodelació del Govern que es va dur a terme després de les eleccions generals, va passar a la cartera de Presidència i de Relacions amb les Corts. L’encàrrec també incloïa el càrrec de portaveu del Govern en una època extraordinàriament complexa. Com a responsable de la comunicació de l’Executiu, Alfredo Pérez Rubalcaba va haver d’afrontar davant l’opinió pública el malestar social causat pels casos de corrupció que van afectar el PSOE, com el de Filesa, escàndols com el de Luis Roldán, o l’actuació dels GAL.

El 6 de juny de 1993 va ser elegit diputat per Toledo i va iniciar un període de dues dècades i sis legislatures de permanència ininterrompuda al Congrés dels Diputats

En les eleccions legislatives del 6 de juny de 1993 va ser elegit diputat per Toledo i va iniciar un període de dues dècades i sis legislatures de permanència ininterrompuda al Congrés dels Diputats. En les eleccions de 1996, que es van saldar amb la victòria del Partit Popular, és elegit diputat per Madrid. El 2000 reedita el seu lloc de diputat per Madrid, que renova per Cantàbria el 2004, per Cadis el 2008, i el 2011 com a cap de llista per Madrid i candidat a la Presidència del Govern.

Responsabilitat contra el terrorisme

Arran de la dimissió de Felipe González com a secretari general del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba assumeix per primera vegada responsabilitats en el partit; en concret, es fa càrrec de la Secretaria de Relacions amb els Mitjans de Comunicació, al si de la nova Comissió Executiva que lidera Joaquín Almunia després del 34è Congrés Federal de juny de 1997. Després dels resultats de les eleccions de març del 2000, en les quals el Partit Popular va obtenir la majoria absoluta, Almunia va dimitir del seu càrrec al capdavant del PSOE i es va convocar un nou Congrés Federal, en el qual José Luis Rodríguez Zapatero resultaria elegit. Malgrat que Rubalcaba havia donat suport a un altre candidat, José Bono, aviat va passar a formar part de l’equip del nou secretari general socialista.

La campanya de les eleccions de l’any 2000 va estar marcada pel final de la treva que la banda terrorista ETA havia declarat unilateralment el 16 de setembre de 1998, i els assassinats del portaveu del Partit Socialista d’Euskadi, Fernando Buesa i la seva escorta, tot just tres dies abans de l’inici de la campanya. La intensificació dels atemptats d’ETA, que només l’any 2000 va assassinar 23 persones, van propiciar que els dos principals partits assolissin el desembre d’aquell any l’Acord per les Llibertats i contra el Terrorisme, conegut també com a Pacte Antiterrorista. L’acord va ser proposat per José Luis Rodríguez Zapatero i Alfredo Pérez Rubalcaba va tenir un paper molt important en la seva elaboració. El principi que el va inspirar, és a dir, que la unitat de tots els demòcrates és essencial en la lluita contra el terrorisme, marcaria la seva etapa posterior com a ministre de l’Interior.

El principi d’unitat dels demòcrates contra el terrorisme va marcar la seva etapa com a ministre d’Interior

L’11 de març de 2004, tres dies abans de les eleccions generals, un seguit d’atemptats perpetrats a Madrid per terroristes gihadistes van causar 193 morts. Alfredo Pérez Rubalcaba, com a portaveu del PSOE, en una compareixença davant els mitjans de comunicació va exigir al govern de José María Aznar que aportés informació fidedigna sobre les dades de les quals les forces de seguretat de l’Estat disposaven referents als autors de la massacre, atès que, enfront de les evidències policials que apuntaven al terrorisme gihadista, el Govern mantenia en públic la tesi de l’autoria d’ETA.

Ministre d'Interior: la fi d'ETA

Després de la victòria del PSOE a les eleccions del 14 de març de 2004, Rubalcaba va passar a ocupar el càrrec de portaveu del grup socialista al Congrés dels Diputats. Dos anys després, l’11 d’abril de 2006, va entrar al Govern de José Luis Rodríguez Zapatero com a ministre d’Interior. En els més de cinc anys que va romandre al capdavant d’aquesta cartera, va haver de fer front a crisis com la vaga de transportistes per carretera de 2008 o l’accident de l’avió d’Spanair a Madrid, el 20 d’agost d’aquell mateix any. Així mateix, en aquesta etapa va dirigir l’estratègia contra el terrorisme de naturalesa islamista i va impulsar un increment notable d’efectius de les forces i els cossos de seguretat de l’Estat.

Dos àmbits destaquen en la tasca de Rubalcaba al capdavant del Ministeri d’Interior: les polítiques de seguretat viària i la lluita contra la banda terrorista ETA. En matèria de trànsit, mesures com la instauració del carnet per punts, la reforma del Codi Penal per endurir les penes o l’increment en el nombre de radars es van traduir en una gran reducció del nombre de víctimes anuals per accidents de carretera, que van passar de més de 3.200 morts el 2005 a menys de 1.500 el 2011.

Però, sens dubte, el cessament definitiu de l’activitat armada d’ETA va ser un dels grans èxits de tota la trajectòria política d’Alfredo Pérez Rubalcaba. Una de les claus de la seva política va ser la de mantenir la pressió policial sobre els terroristes, tot enviant alhora un missatge clar de fermesa democràtica a l’entorn polític que legitimava la violència; un principi que ell mateix va resumir així: “o bombes o vots”.

El cessament definitiu de l’activitat armada d’ETA va ser un dels grans èxits de tota la trajectòria política d’Alfredo Pérez Rubalcaba

L’anunci del cessament de les accions armades per part d’ETA es va produir el 20 d’octubre de 2011, quan Rubalcaba ja havia sortit del Govern per encapçalar la candidatura socialista a les eleccions del mes de novembre d’aquell mateix any. Concloïen així, amb la victòria dels demòcrates, cinc dècades de terror que havien causat milers de víctimes i més de 800 morts.

Abans d’això, entre l’octubre de 2010 i el juliol de 2011, va assumir la Vicepresidència Primera del Govern i va ocupar el lloc de portaveu, sense deixar la cartera d’Interior.

De l'oposició a la docència

A les eleccions generals del 20 de novembre de 2011, el PSOE va obtenir 110 escons i Rubalcaba va passar a ser el líder de l’oposició. Poc després, en el 38è. Congrés Federal socialista va ser escollit secretari general del partit. Dos eixos van vertebrar la seva tasca d’oposició en aquest període: el rebuig a les mesures antisocials, especialment la reforma laboral, empreses pel govern de Mariano Rajoy, d’una banda; i, de l’altra, la denúncia dels casos greus de corrupció que afectaven el Partit Popular, com el de la trama Gürtel. Juntament amb això, va aconseguir assolir un consens intern sobre la necessitat de reformar l’Estat autonòmic. L’acord, subscrit a Granada el juliol de 2013 pel Consell territorial del PSOE, oferia una resposta al desafiament sobiranista i proposava una reforma de la Constitució en un sentit federal.

L’Acord de Granada oferia una resposta al desafiament sobiranista i proposava una reforma federal de la Constitució

Arran dels mals resultats obtinguts pel PSOE en les eleccions europees del 25 de maig de 2014, Rubalcaba va anunciar la seva decisió de convocar un congrés extraordinari del partit perquè s’hi triés un nou secretari general. Informat sobre la imminent abdicació del rei Joan Carles I, va posposar dos mesos l’anunci formal de la seva dimissió per tal de no interferir en el procés de successió a la Corona.

Després de la seva sortida de la política, va tornar a la docència en reintegrar-se a la plaça de professor titular de Química Orgànica a la Universitat Complutense de Madrid. Tanmateix, mai no va abandonar del tot la vida pública; va formar part del Consell Editorial del diari El País i va participar en fòrums, conferències i debats.

El 10 de maig de 2019 va morir a l’Hospital Puerta de Hierro de Madrid com a conseqüència d’un ictus. L’endemà, el Congrés dels Diputats va acollir la capella ardent per la qual hi van passar milers de ciutadans i representants d’institucions i partits polítics. En el moment del comiat, es va reconèixer per pràctica unanimitat que Alfredo Pérez Rubalcaba va ser un home d’Estat i un dels polítics més importants de la història de la democràcia espanyola.